L’11 de setembre de 2001 el món sencer va contemplar una tragèdia humana i un gran drama, i tots ens vam quedar estupefactes. Quatre avions comercials havien estat segrestats als Estats Units a primeres hores del matí. Els segrestadors, armats amb ganivets i entre els quals almenys un d'ells era capaç de pilotar l'aparell (una vegada enlairat), van desplaçar (o van matar) als pilots i van dirigir els avions cap a missions suïcides. Tres dels avions van arribar als seus objectius: les dues torres del World Trade Center a Nova York i el Pentàgon a Washington.

Donada la quantitat de combustible emmagatzemada a bord i el coneixement tècnic precís per a saber a quina alçada havien d’impactar els avions contra els edificis, els segrestadors van aconseguir destruir completament les dues torres i ocasionar un gran mal al Pentàgon. Pel que se sap fins el moment, hi ha probablement més de 5000 morts (ningú s'atreveix a donar una xifra exacta), i molts més ferits i traumatitzats. La xarxa aèria nord-americana i les institucions financeres s'han vist obligades a paralitzar les seves operacions, almenys per aquesta setmana, i es calculen innombrables mals econòmics a curt i mig termini.

El primer que cal assenyalar referent a aquest atac és la seva audàcia i el seu notable èxit. Un grup de persones, vinculades ideològicament i amb una voluntat comuna de convertir-se en màrtirs, compromesos en una operació clandestina que serà l'enveja de qualsevol agència de serveis secrets, van aconseguir entrar als Estats Units, pujar armats amb els seus ganivets a bord de quatre avions que anaven a enlairar-se de tres aeroports gairebé simultàniament, tots ells preparats per a vols transcontinentals i carregats per tant amb gran quantitat de combustible. Es van apoderar dels aparells, i amb tres d'ells van aconseguir arribar als seus objectius. Ni la CIA, ni el FBI, ni la intel·ligència militar nord-americana, ni ningú a part d'ells mateixos, va tenir notícia a la bestreta ni va ser capaç de fer res per a detenir-los.

El resultat va ser el més devastador atac de la història del que anomenem atacs terroristes. En cap altre havien mort més de 400 persones. Fins i tot en el de Pearl Harbor, al que s'han fet repetides referències, i que va ser dut a terme per les forces militars d'un Estat, va morir molta menys gent. A més, aquesta va ser la primera vegada des de la Guerra Civil (1861-1865) que va tenir lloc un acte de guerra als mateixos Estats Units. Encara que aquests s'han vist embolicats des d'aquelles dates en moltes guerres importants - la guerra hispano-nord-americana, les dues guerres mundials, Corea i Vietnam - (per no parlar d'altres guerres "menors"), en totes elles les batalles van tenir lloc fora del seu territori. El fet que en aquesta ocasió l'acte de guerra tingués lloc als carrers de Nova York i Washington va constituir l'efecte més anorreant per al poble nord-americà.

Així doncs, la gran pregunta és: ¿per què? Gairebé tot el món diu que l'agent responsable de l'atac és Osama bin Laden. Sembla una suposició plausible, ja que ell mateix ha declarat la seva intenció de portar a terme actes com aquests, i potser en un futur pròxim les autoritats nord-americanes presentin alguna prova que doni fonament a aquesta sospita. Suposem que és encertada. ¿Què esperava bin Laden aconseguir atacant als Estats Units de manera tan espectacular? Bé, podria considerar-se una expressió d'odi i venjança pel que bin Laden (i uns altres) jutgen agressions per part d'Estats Units al món sencer, en particular a l’Orient Mitjà.

¿Pensarà potser bin Laden que amb aquesta acció pot persuadir al govern nord-americà perquè canviï de política? Dubto seriosament que sigui tan càndid com per a creure que aquesta sigui la seva reacció. El president Bush diu que considera l'atac com un "acte de guerra", i possiblement bin Laden, si és ell l'impulsor de l'acció, pensa el mateix. Les guerres no s'emprenen per a persuadir a l'enemic per a que canviï d'actitud, sinó per a obligar-li a això.

Raonem com si fóssim bin Laden: ¿Què ha demostrat amb aquest atac?

El que s’ha demostrat més clarament és que els Estats Units, l'única superpotència mundial, l'Estat amb major capacitat militar, més poderosa i més sofisticada del món, ha estat incapaç de protegir els seus ciutadans enfront d'aquest atac. El que bin Laden, suposant una vegada més que sigui ell la força impulsora, desitjava fer, evidentment, era mostrar que els Estats Units són un tigre de paper. I desitjava demostrar-li-ho, abans de res, al poble nord-americà, i en segon lloc a la resta del món. Ara això és tan obvi per al govern nord-americà com per a bin Laden. D'aquí la resposta. El president Bush diu que reaccionarà amb energia, i l’èlit política d'ambdós partits li han atorgat la seva patriòtica aquiescència sense vacil·lació. Però raonem ara des del punt de vista del govern nord-americà. ¿Què pot fer?

El més fàcil és obtenir suport diplomàtic o condemnes de l'atac i justificació per a qualsevol eventual represàlia. Això és exactament el que el Secretari d'Estat Powell va dir que faria. I està tenint èxit. La OTAN ha dit que, en raó de l'article 5 del tractat, un atac militar contra els Estats Units (així jutgen el fet) exigeix que tots els seus membres donin suport militar a les represàlies, si els Estats Units ho sol·liciten. Tots els governs del món, incloent els d'Afganistan i Corea del Nord, han condemnat l'atac. L'única excepció és la d’Iraq. Cert és que l'opinió pública dels països àrabs i musulmans no ha donat suport tan calorosament als Estats Units, però aquests passaran per alt aquest detall.

El fet que els Estats Units hagin obtingut tal suport diplomàtic, i potser més endavant una resolució de les Nacions Unides, difícilment farà tremolar bin Laden. El suport diplomàtic tampoc serà un consol suficient per al poble nord-americà, que demanarà alguna cosa més. I més significa gairebé inevitablement algun tipus d'acció militar. ¿Però quin? ¿A qui bombardejaran aquesta vegada els avions nord-americans? Si bin Laden realment és al darrera de l'atac, només hi ha dos possibles objectius, depenent de les proves que s'obtinguin: Afganistan i/o Iraq. ¿Quin mal ocasionaran? En el semidestruit Afganistan, tot just sembla que pagui la pena llançar més bombes. I els Estats Units han decidit no bombardejar en excés a l’Iraq per moltes raons, inclosa la de no posar en perill vides nord-americanes. Potser es bombardegi algun país, ¿però convencerà això al poble nord-americà i a la resta del món que els Estats Units són massa temibles per a atacar-los? Ho dubto molt.

L’entrellat de la qüestió es troba precisament en que no és molt el que poden fer els Estats Units. La CIA ha estat intentant durant anys assassinar a Castro, i encara es troba en això. Els Estats Units duu buscant bin Laden anys, i encara hi és. Pot ser que algun dia agents nord-americans el matin, i això podria frenar aquest tipus d'operacions, i també donaria una gran satisfacció a molta gent, però el problema seguiria encara.

Òbviament, l'única cosa que es pot fer és algun tipus de política ¿Però quin? Aquí s'esvaeix tota possibilitat d'acord als Estats Units (o més en general en el camp panoccidental). Els falcons diuen que això prova que Sharon (i l'actual govern israelià) ha encertat: "ells" són tots terroristes, i l'única forma de plantar-los cara és amb mà dura. Fins ara, aquest mètode no li ha donat molt bons resultats a Sharon; ¿per què li hauria de funcionar millor a George W. Bush? ¿I és capaç Bush de fer que el poble americà carregui amb els costos? Aquests mètodes falconers no solen ser molt barats. Per una altra banda, als coloms els està costant que s'accepti que això es pot resoldre mitjançant la "negociació". ¿Negociació amb qui, i amb quin objectiu?

Potser el que estigui esdevenint és que aquesta "guerra" - com se l’anomena aquesta setmana a la premsa - no es guanyi ni es perdi, sinó que simplement prossegueixi. La desintegració de la seguretat personal és ara una realitat que pot estar colpejant per primera vegada al poble nord-americà. Ja era una realitat a altres indrets del món. El desafiament polític que subjau a aquestes oscil·lacions del sistema-món no és el de la civilització enfront de la barbàrie. O almenys hem d’adonar-nos que tots els bàndols creuen que ells són els civilitzats, i que els bàrbars són els altres. Les qüestions a resoldre són la crisi del nostre sistema-món i la batalla entorn de quina classe de successor volem construir per a ell (1). No es tracta d'una pugna entre nord-americans i afganesos, o musulmans, o qualsevol altre oponent; és una lluita entre diferents concepcions del món que volem construir. L’11 de setembre de 2001 aviat semblarà, al contrari del que molts estan dient, un episodi menor d'una llarga lluita que durarà molt temps i d'un període de tenebres per a la majoria de la gent d'aquest planeta.

Immanuel Wallerstein (15 de setembre de 2001)

© Immanuel Wallerstein 1998, 1999, 2000, 2001.

Copyright per Immanuel Wallerstein. Tots els drets de reproducció reservats. Els Comentaris poden ser baixats al disc dur, retransmetre's electrònicament o poden ser remesos a altres via correu electrònic, però no poden ser reproduïts en cap mitjà imprès sense llicència de la persona que posseeix els drets de copyright (iwaller@binghamton.edu).